Zombis un subgènere que no more mai

Les pel·lícules de zombis formen per sí soles un subgènere dins el gènere de terror. Les regles d’aquest subgènere són senzilles: per un motiu o altre els morts s’aixequen amb l’únic desig de matar i devorar tots aquells que se’ls hi posin per davant, tot això es rega amb una mica de sang i visceres i es condimenta amb unes quantes escenes d’acció i uns quants ensurts. Enunciat així sembla que del tema no se’n pugui treure massa suc però la realitat és que 40 anys després de l’estrena de la pel·lícula que va assentar les bases del subgènere, La noche de los muertos vivientes, els films de zombis segueixen sent uns habituals de la cartellera.

Els zombis formen part de l’imaginari popular, molt relacionats amb els cultes al vudú i a la màgia negra d’Haití podem trobar referències a morts que s’alcen amb intencions venjatives fins i tot en literatura babilònica –La epopeya de Gilgamesh del 2560 ac-. Referències literàries més properes en el temps i en l’espai les trobem en el Romanticisme europeu del segle XVIII en autors com Goethe, José Cadalso i Gustavo Adolfo Bècquer. Després de la literatura, els zombis no van trigar en aparèixer al cinema; La legión de los hombres sin alma (1932) és considerada la primera pel·lícula d’aquesta temàtica. En aquest llargmetratge de Victor Halperin i que ens recorda molt a El Gabinete del doctor Caligari, hi trobem a Bela Lugosi, interpretant a un sacerdot maligne capaç d’aixecar els morts i d’obligar-los a complir la seva voluntat. En aquesta prolífica primera etapa dels zombis cinematogràfics, també cal destacar Yo anduve con un zombi (1943) de Jacques Tourneur i, en un altre nivell, Plan 9 del espacio exterior una pel·lícula d’Ed Wood que, segons alguns crítics, és el pitjor film de la història cinematogràfica.

Però evidentment aquestos transfons literaris i cinematogràfics només encaixen amb el concepte de mort ressuscitat i disten molt del que entenem, generalment, per un zombi avui en dia. Si busquem la paraula zombi al diccionari només hi trobarem la definició anteriorment esmentada que els defineix com “a Haití i al sud dels Estat Units, cos dels inanimats que ha reviscut per l’art de bruixeria”. Però aquesta definició no acaba d’encaixar ben bé amb la idea més pop dels zombis. Així doncs, perquè nosaltres tenim una altra imatge d’aquestes criatures? Aquest nou significat li va donar el pare omnipresent del gènere cinematogràfic: George A.Romero.

Des de les primeres aparicions al cinema la figura del zombi s’havia cenyit al concepte de la cultura del vudú però el 1968, enguany fa 40 anys, tot això va canviar. Gerorge Andrew Romero va presentar la seva pel·lícula La noche de los muertos vivientes en la que feia una reinterpretació del mite. Els zombis ja no eren esclaus sense voluntat a les ordres d’un personatge maliciós sinó que es van convertir en criatures que es movien en grups afamats de sang i moguts exclusivament per l’instint de matar. La independència, la voracitat, les dimensions globals de les plagues zombi, la poca capacitat de raonament, el fet de moure’s en grup i el desconeixement del seu origen són les principals característiques que defineixen els zombis “romerians”.

La història s’inspirava en la novel·la Soy leyenda de Richard Matheson –aquesta novel·la ha estat adaptada 3 cops al cinema, la primera el 1964 amb el títol El último hombre en la Tierra, la segona El último hombre…vivo el 1971 amb Charlton Heston i la darrera aquest passat 2007 amb el matexi títol que la novel·la homònima dirigida per Francis Lawrence i interpretada per Will Smith-.

Posteriorment a l’estrena la crítica va trobar que la pel·lícula contenia un fort contingut social ja que l’únic supervivent dels protagonistes era un personatge afroamericà que a la última escena era assassinat, al ésser confós amb un zombi, per uns homes blancs que anaven a rescatar-lo. El mateix Romero va confirmar que aquesta interpretació crítica del racisme i la sobèrbia blanca era un missatge no intencionat però arran d’això va incloure un cert missatge moralitzador a les seves obres de zombis.

Romero va alternar altres produccions dins del gènere del terror però sempre va tornar als zombis amb títols com El amanecer de los muertos (1978), El dia de los muertos (1985), la mediocre La Tierra de los muertos (2005) i la més recent que al nostre país només s’ha pogut a veure al Festival de Sitges, Diary of the dead una pel·lícula filmada amb càmara subjectiva a l’estil Blair Witch Project que ens explica com un grup d’estudiants de cinema, mentre estan preparant un treball universitari, descobreixen que els morts s’estan aixecant per devorar la humanitat.

La crítica al consumisme desenfrenat, a l’egoisme idiosincràtic de l’home, a la hipocresia del poder i a la influència de les noves tecnologies en els mitjans de comunicació i els processos informatius són alguns dels missatges subjacents en la seva filmografia. Hem de tenir molt present que els protagonistes i antagonistes en les pel·lícules de zombis no són els cadàvers devoradors d’entranyes sinó que són els membres que formen part del grup de supervivent. Els zombis són només una excusa per situar als personatges en una situació límit que faci aflorar els seus instints més baixos. Algunes persones han volgut veure aquí una interpretació propera al determinisme propi del naturalisme i el realisme literari.

Afirmar que Romero és omnipresent, tal i com he fet anteriorment, no és una exageració. L’obra del director nord-americà ha deixat una forta petjada en la gran majoria de les produccions posteriors. I és que els zombis són un gènere amb molts problemes per renovar-se potser per la genialitat del seu pare –La noche de los muertos vivientes va ser considerada per la revista Stylus Magazine com la millor sobre temàtica zombi de la història-. Els remakes de les seves obres han estat constants, com l’intent de Tom Savini renovar la primera pel·lícula de Romero el 1990 o el 2004 amb una nova versió de El amanecer de los muertos dirigida Zack Snyder.

Tot i que ens apartem de la vessant cinematogràfica dels zombis cal comentar que els videojocs també han ajudat molt a extendre la concepció pop dels zombis. Cinema i videojocs s’han retroalimentat ja que les pel·lícules han inspirat els jocs i els jocs han injectat aires nous al gènere cinematogràfic. El videojoc City of Dead s’inspira en Posesión infernal de Sam Raimi, hi ha donat pas a una sèrie d’adaptacions com la trilogia de Resident Evil, Silent Hill o la mítica House of Dead de Sega portada al cinema el 2003 i que va suposar un fracàs estrepitós. També el món del còmic s’ha aproximat als zombis amb les sèries Marvel Zombies i The Walking Dead de Image Comics i, recentment, s’està introduint en l’animació a través d’internet com és el cas del projecte argentí El ataque de los living deads.

Tot i aquestes noves aportacions, sembla que el gènere està estancat. Algunes intenten maquillar-ho a base d’efectes especials i canviant els lents zombis “romerians” per unes noves criatures àgils com a 28 días después de Danny Boyle –no entraré en la discusió entre els que afirmen que les criatures d’aquest film són zombis o són infectats ja que per la seva temàtica i plantejament encaixen dins del subgènere- i la seva seqüela 28 semanas después o a Soy leyenda. El gènere no sap reinventar-se i només sap alimentar-se d’allò que va fer Romero o, com a molt, prendre alguns idees de la literatura de terror més clàssica. En els darrers anys només hi ha una producció que hagi arribat als nostres cinemes i que sigui digna de considerar-se fresca. Shaun of the Dead que aquí ens va arribar sota el títol Zombis party. Aquesta producció del 2004 és una comèdia romàntica britància amb un humor hilarant –que recorda a Braindead de Peter Jackson- dirigida per Edward Wright on els zombis serveixen de trasfons. http://www.youtube.com/watch?v=xecRakPdSm8

Raimi, Jackson, Savini, Boyle, Wright o Robert Rodríguez s’han atrevit amb els zombis però encara estem davant d’un subgènere incapaç de renovar-se per culpa del seu creador que va posar el llistó massa alt i que, per sobreviure i no enfonsar-se (encara més) en els productes comercials de consum ràpid. Els zombis necessien sang nova.

Repetint els pecats del tercer cine

En els inicis de la cadena de Sogecable Cuatro, el canal va apostar per fer una programació diferent (que s’ha anat “estandaritzant” amb el pas del temps) i, un dels formats més innovadors va ser el del programa Callejeros. Un espai de reportatges –reinventat en l’actualitat per altres cadenes-, que se centrava en els problemes socials, apropant-se a ells i no parlant-ne des de la distància, com es fa en qualsevol espai informatiu. A Callejeros no parlen amb el ministre o el conseller de torn sobre un problema social, sinó que visiten a qui té aquest problema.

Va ser una aposta ben valenta i que s’ha anat convertint amb un dels emblemes de la cadena, a més, ha permès a Cuatro penjar-se la medalla de “televisió preocupada per als més desfavorits”. Tot i això, també convé dir què també han fet reportatges sobre temes que tenen poc a veure amb els més desgraciats, ja què també han visitat les cases dels més rics. Jo, però, em centraré amb aquells “repors” (la majoria) que viatgen a la perifèria per donar veu als més desafavorits.

En el seu inici Callejeros va enamorar un grapat de públic que tenia sed -i curiositat- de saber que passava en alguns “estrats” (no vull ser classista i no m’agrada aquesta paraula, però ho descriu perfectament) de la societat, dels quals se’n parlava molt amb estadístiques com, per exemple, el 20% de la societat espanyola viu sota l’ombral de la pobresa; però no se’n sabia res a nivell personal, és a dir, qui són aquests que viuen en la seva pròpia existència aquesta situació?. Amb això un 10, ja sabem que hi passa.

Llavors, quin és el problema? Doncs què des dels primers reportatges fins ara, ja ha plogut uns quans centímetres cúbics per metre quadrat i, allò que abans era nou, interessant i crític, ara ja no ho és tant. I com que no hem d’oblidar que Cuatro és un canal privat, l’objectiu del qual és fer uns calerons, la cadena ha decidit continuar el programa, i segueix tractant les temàtiques de l’inici però d’una forma diferent.

Ara ja no enganxa veure com es dona eco a la gent que està patint. Ja ho hem vist gràcies a Callejeros. El que enganxa ara és veure les misèries més profundes de la gent –ètica periodística a part-. Posaré un exemple ben clar (i que podeu veure en aquest post) i, al menys per mi, indignant. En la visita d’una reportera al barri sevillà de “Los Pajaritos” on enganxen un drogadicte en un estat lamentable. El personatge en qüestió està bevent de la seva pròpia sabata, on no hi ha res. La reportera truca a l’ambulància i quan arriben els mèdics s’encarrega de dir a micro obert “el hombre se ha hecho sus necesidades encima”.

M’agradaria saber quin interès periodístic (i de denuncia social) té aquesta seqüència. Crec que, senzillament, no en té cap mes enllà del morbo de veure gent en situacions límit de desgràcia. El reportatge en qüestió parla de les deficiències què té un barri de Sevilla. Molt bé, denunciem-ho. Però no cal ofendre als espectadors amb unes imatges que no tenen cap tipus de sentit i que a més treuen tota la credibilitat a la gent treballadora del barri, ja que no tothom que viu a “Los Pajaritos” està acabada.

Per cert, no vull fer demagògia posant només aquest exemple, mirant els darrers reportatges de Callejeros (a Youtube.com n’hi ha uns quants) i es troben més seqüències com aquesta que no tenen cap interès a nivell narratiu en el context de la crítica social.

[Per cert, he trobat aquest vídeo buscant a Youtube: “yonki Callejeros” i es pot observar que està dins la categoria Comedy. Això ja és pur espectacle, res de crítica social. Ja sabem per a quin tipus de persones té interès veure aquestes imatges i amb quina intenció segueix el programa, els comentaris en són una mostra (http://www.youtube.com/watch?v=zjabg8TvjVo) ]

És per això que Callejeros em recorda al Tercer Cine. En un inici tots dos intenten aportar una visió alternativa dels problemes de les masses més desafavorides i en aquest context, està justificat mostrar escenes dures i cruels. Al principi són una forma nova d’ensenyar què hi ha coses que millorar a la societat. Amb la persona que pateix com a protagonista, aportant la seva visió, a peu de carrer. Sense buscar, ni molt menys, la perfecció formal sinó que mostrant la duresa de la realitat des del darrere d’un objectiu.

Però a mesura què es succeeixen els reportatges i, en el cas del tercer cine, els films, aquelles escenes dures perden el sentit crític i es converteixen en simple morbo. En simple mercaderia comercial. En simples imatges que encanten a les persones assentades tranquil·lament en una butaca, menjant llaminadures i bevent Coca-Cola. En simple humiliació a aquell què pateix. En un simple exemple de societat de consum, en la què veure la misèria aliena està ben pagada.

Es per això que els darrers reportatges de Callejeros, recorden molt al film Agarrando Pueblo i, perquè tothom en pugui treure la seua conclusió, penjaré també una part del film colombià del 1.978 (és la part que es va poder veure a classe).

Trenta anys i els pecats i “errors” és repeteixen. Es clar que, mirant el share, potser no és un error.

El terror japonés, la gallina dels ous d’or

Darrerament estem vivint una gran invasió del cinema de terror, amb produccions americanes, que només són remakes del famós cinema de terror japonès, que tant d’èxit ha portat. Són desenes les pel·lícules que estan inundant les sales de cinema amb l’únic propòsit de fer caixa, sense tenir en compte, a vegades, la qualitat d’aquests films. És veritat que qualitat i diners sempre van lligats, però en aquestes produccions, només es busca fer una reconstrucció de la versió japonesa, adaptada al cinema nord-americà, l’autèntic sac de dòlars. Ja han passat pràcticament deu anys, des de que a finals de 1998 es va estrenar al Japó, una pel·lícula anomenada The Ring.

A partir d’aquest moment, van ser moltes les produccions que van començar a sorgir sota les mateixes línies mestre que The Ring (Ringu), i que tants bons resultats va obtenir. La por psicològica i l’angoixa són els elements indispensables d’aquestes cintes, que semblen no tenir final. Posteriorment, van aparèixer pel·lícules com Dark Water (Hideo Makata), The Eye (Jian Qui) o La Maldición. Les últimes en sumar-se a aquesta llista han estat The Ring 2 o la recent Llamada Perdida. Aquestes produccions anaven fent caixa sense parar i això no va passar desapercebut pels productors de Hollywood, que van veure en elles una bona font d’ingressos sense gaire treball. Dit i fet. Des de llavors, han estat constants els remakes que han anat sorgint, i pràcticament tots amb el mateix títol original. I el seu èxit no es pot qüestionar, ja que la taquilla s’ha portat bé amb les produccions, d’aquí la justificació del creixement del terror japonès dins el món occidental.

I tot perquè la por asiàtica busca espantar al públic, no omplir-lo de fàstic, com era habitual en les produccions americanes, plenes de sang i fetge. Un altre element diferencial és l’emotivitat i sensibilitat (a vegades discutida) que presenten aquestes cintes, i carent entre els americans, que de mica en mica, s’estan redescobrint.

Però la pregunta és perquè aquestes pel·lícules han aconseguit tants èxits a taquilla? Quina diferència hi ha entre aquest nou tipus de terror amb el què hi havia abans de zombies i morts vivents? Com ja s’ha dit més a dalt, és aquesta por psicològica la que infringeix més temor als espectadors, que no pas veure sang i fetge. A més, aquesta por no arriba de mans de fantasmes o d’éssers mitològics, sinó que ho fa a través de personatges reals com són nens, en alguns casos. El més simbòlic a The Ring, on “la por” està representada per Samara, una nena que queda atrapada en un pou i que surt en la famosa cinta de vídeo.

Potser ja ens hem cansat de veure les típiques pel·lícules de terror dels anys 80, que sempre eren i acabaven igual. Necessitem innovació i el cine asiàtic ha sabut donar-la, però fins quan durarà aquesta nova moda, que ja porta deu anys existint? Fins quan el públic es cansarà del terror psicològic i de l’angoixa i voldrà un altre tipus de terror? Els productors americans esperen i desitgen que aquestes preguntes es responguin el més tard possible, perquè han trobat en aquestes pel·lícules una veritable font d’ingressos i només fent remakes de films ja existents. Sens dubte, una bona idea, que s’ha vist recompensada.

De moment, sembla que aquesta gallina no deixa fabricar ous, i el darrer arriba en forma d’ull. The Eye és el darrer remake del terror asiàtic i que de ben segur, tornarà a aconseguir èxits en la taquilla.

Mentre la caixa registradora soni…

Durant aquests últims anys, cada cop han estat més i més superherois els que han anat saltant de les pàgines de còmic a la gran pantalla. La última superestrena de Hollywood relacionada amb el món del còmic és Ironman.

I es que ni el propi pare de la criatura, i creador de la majoria de superherois, Stan Lee, es podia imaginar el resò mediàtic que acabarien tenint els seus dibuixos, quan amb només dotze anys va aconseguir el seu primer lloc de treball com ajudant en l’editorial Marvel Comics.

Però la història dels superherois ja va començar fa molts anys endarrere. El primer personatge d’aquest gènere va ser Superman l’any 1938 just abans de la Segona Guerra Mundial. Amb l’èxit d’aquest primer superheroi, no van tardar en aparèixer infinitats d’imitacions: Batman, La antorcha Humana, Flash, Linterna Verde…; tots d’origen nord-americà i amb un tret comú molt característic: el triomf de l’individualisme racionat amb la idea de servir la comunitat i de treballar en equip. Unes característiques que, embolicades amb la bandera de barres i estrelles, la societat nord-americana encara té molt arrelades dins seu.

Però de la mateixa manera que la societat nord-americana absorbia aquests conceptes positius: individualitat, afany de superació, treball en comunitat, també n’absorbia d’altres. Aquests altres eren negatius, ja que alguns sectors de la societat deien que els superherois distorsionaven la realitat. Això va generar greus problemes entre els joves dels Estats Units, ja que Superman donava falses esperances al poder volar, la relació de Batman i Robin mai s’ha acabat de veure amb bons ulls, i tot això portava a conductes agressives i violència juvenil. Però tot i els greus problemes la indústria va seguir avançant.

Abans parlàvem de la Segona Guerra Mundial, i es que aquesta data històrica també va afectar el món del còmic. No va ser fins l’any 1961 que aquesta indústria es va refer del cop de la guerra, però al fer-ho es va despertar un monstre de generar diners. A partir d’aquest mateix any, la indústria Marvel Comics va encarregar la creació del seu propi grup de superherois encapçalada per Els 4 Fantàstics, i seguida de ben aprop per Hulk, Spiderman, Daredevil o l’equip dels X-men.

Un segon impuls que va rebre el gènere de còmic es comença ha produir a finals de la dècada dels 70. El 1978 amb el clàssic Superman, i més tard el 1989 i 1992, Batman i Batman Returns totes dues produccions de la marca i segell Tim Burton.

A partir d’aquí i gràcies als avanços tecnològics en els efectes especials, i la tecnologia digital en particular, la indústria del còmic va començar a conquerir la gran pantalla. La triple saga d’Spiderman o dels X-men (2000-2002), les aventures de Els 4 Fantàstics, Hulk, Daredevil, Electra, Hellboy, Catwoman. I un gran nombre de segones i terceres parts que no valen massa la pena.

Però com dèiem al principi, l’ultima superproducció de la fàbrica Marvel Comics és Ironman, i es va estrenar el primer cap de setmana d’aquest mes de maig. El dia 2 de maig la pel·lícula del superheroi de ferro va arribar a les grans pantalles, i només 3 dies més tard, i després de recaptar més de 201 milions de dòlars, Marvel Comic ja va anunciar el llançament de la segona part de la pel·lícula, programada per l’any 2010. Així com altres estrenes programades com L’increible Hulk, Los Vengadores, Thor o Capitan America.

I es que, al cap i a la fi mentre la caixa registradora segueixi sonant, les grans empreses seguiran presentaran pel·lícules i anunciant les seves seqüeles al mateix moment.

L’origen de la tragèdia

Emmarcat dins el cicle D+D, documental més debat, el dijous 17 d’abril es va projectar, a la seu de l’Obra Social de “La Caixa” de Tarragona, el documental Connexió Madrid.

Aquesta peça ens ofereix una nova visió dels terribles atemptats terroristes que van sacsejar la capital espanyola i el món l’11 de març del 2004. En un esforç per intentar comprendre allò que cap persona raonable és capaç de justificar, la mort de 191 persones, la gran majoria de mitjans de comunicació ens han il·lustrat amb el context dels successos. Hem pogut veure peces audiovisuals referents a l’11-S –tant documentals com de ficció-, hem vist infinitat de reportatges, anàlisis i monogràfics sobre la guerra d’Afganistan, d’Iraq, hem pogut ser fins i tot testimonis amb els macabres vídeos d’execucions o dels abusos de les tropes occidentals en aquestos països musulmans. Hem vist centenars de documents que ens parlen de què va passar al món a partir d’aquell 11-S.

Per a la resta del món, l’11-M no es més que una conseqüència de la desgràcia del World Trade Center igual que ho van ser els atemptats de Londres i la infinitat d’accions terroristes en països no occidentals. Però a Espanya, evidentment, hi ha una necessitat especial d’intentar comprendre perquè de tots els involucrats en aquesta trama político-religiosa, els objectius de la sagnant acció van haver de ser uns trens de la xarxa metropolitana de Madrid que anaven atestats de d’homes i dones que anaven a treballar, a estudiar, a veure un company o a passar un dia tranquil. Quin cúmul de situacions es van haver de produir per a que algú considerés que totes aquestes persones, alienes als abusos Occidentals que denuncien les islamistes radicals, eren un objectiu que calia eliminar? Perquè es van convertir en el blanc de la yihad islàmica?

El documental Connexió Madrid intentar trobar la resposta a aquesta pregunta. Amb unes formes gairebé detectivesques i amb testimonis exclusius que van conèixer els implicats de primera mà -com la parella sentimental o el germà dels principals ideòlegs de la matança- el documental ajunta i col·loca una sèrie de peces, algunes d’elles minúscules i que, a priori, sembla que no tinguin cap rellevància però que, a poc a poc, van encaixant fins a desembocar en els fets que tots coneixem i, en part, també hem viscut. Situacions casuals, un gest, unes paraules de més o de menys o una trobada entre desconeguts són els elements que van fer possible l’11-M. Una sèrie d’elements que de forma aïllada no ens aportarien cap dada, però que en aquest documental ens ajuden a comprendre com, el que va començar com una petita bola de neu, va acabar convertint-se en un allau mortal.

Connexió Madrid, tal i com va dir el seu director Justin Webster vol “fixar-se en els autors, en els culpables de les matances” i per això es explica la vida de Sarhane “el Tunecino” i Jamal “El Chino”, els dos individus que van tirar endavant els atacs. El primer en va ser el cervell organitzador i el segon va ser el que el va finançar i el que es va ocupar de la logística. Dos homes provinents de dos ambients molt diferents que el destí va voler que s’unissin. Per a comprendre la seva relació, l’obra ens remunta a les respectives infàncies, ens retrata els indrets d’on provenen, ens expliquen com va ser la seva infància, la seva adolescència i la seva joventut; se’ns explica com eren les relacions amb la seva família i se’ns expliquen tots els successos que 10 anys abans, d’alguna manera o altra, van anar traçant el camí dels terroristes. Aquesta és la principal virtut de l’obra, la profunditat amb la que tracta el tema, el fet de remuntar-se a les arrels del passat per comprendre una qüestió del passat, l’intent de fonamentar una bona base per a que després l’espectador es pugui pronunciar amb fermesa.

En el treball de Justin Webster, autor també del documental F.C. Barcelona Confidencial, queda patent la intenció de l’autor d’evitar la polèmica política. Lluny de buscar una posició ideològica o una línia d’investigació concreta, l’autor es posiciona com un mirall: ens mostra com va ser la vida dels terroristes i ens mostra què es va dir durant el judici. El final del documental acaba recollint els fets segons la sentència judicial però sense entrar en valoracions, ni reafirmant-les ni negant-les. Webster ens posa a l’abast de la mà, el que ha passat i el que s’ha dit i som nosaltres els que hem de mostrar-nos d’acord o hem de discrepar. Un altre encert de l’obra és que ha fugit totalment de les discussions polítiques que van envoltar l’11-M i, en cap moment, es pronuncia ni es fa referència a cap dels dos partits polítics que més van desgastar els fets de Madrid.

El muntatge de la narració no és cronològicament lineal sinó que s’alternen les històries personals del “Tunecino” i “El Chino” –tots dos morts al pis de Leganés el 3 d’abril del 2004- amb la narració dels fets que van ocórrer i que van envoltar el judici.

El ritme del documental és dinàmic i interactiu gràcies a la història que s’entrellaça –el passat més llunyà i el més recent- i al pols narratiu que no s’atura en cap moment. Bé, de fet, els únics moments on la contemplació s’imposa a la narració és amb les imatges dels trens destrossats per les bombes i, en la darrera imatge, amb el monument de les víctimes.

L’obra recorre molt sovint a la dramatització de les escenes que narra i ho amb imatges desenfocades i amb plans molt tancats per evitar donar detalls falsos però per a que l’espectador, com a mínim, es pugui fer una idea de com van succeir els fets.

La segona part de la visionat consistia en un debat. Sembla que, en aquest país, a la gent li resulta impossible parlar de l’11-M sense acabar enfangant-se en una discussió política partidista on s’hi involucren des de els mitjans de comunicació a les trames conspiratòries més hilarants. Com era previsible el posterior debat va consistir en una sèrie de crítiques entre els dos bàndols motivats per una intervenció que va afirmar que “El Mundo era un exemple d’investigació i anàlisi” que va ser contradit per un altre dels presents que considerava que aquest diari “s’ha comportat de forma contrària al que s’entén per periodisme”.

El debat va evidenciar els problemes que té la societat espanyola per comprendre i analitzar de forma objectiva el com i el perquè dels atemptats. Obres com la de Justin Webster ens poden ajudar a veure-ho més clar a la vegada que ens inciten a reflexionar.

Gerard Arias | Joan Castell | Rubèn Miró | Guillem Roqué

Aquell germanastre desconegut anomenat Guinea Equatorial

Xavier Montanyà, el director d’aquesta pel·lícula documental, ens vol acostar el passat obscur d’aquest país colonitzat per Espanya en la època franquista. Aquest film s’introdueix amb una veu en off d’un jove guineà exiliat que recorda les paraules del seu pare, la seva herència, i sobretot la seva vida en un país pràcticament sense identitat i amb un passat molt fosc. La pel·lícula comença abordant un tema bastant desconegut com és la colonització espanyola sobre aquest territori, amb la seva corresponent herència política, cultural i social.

Tot i haver estat colònia espanyola i haver acollit un bon nombre d’espanyols, la història d’aquest país de l’Àfrica central es ben poc coneguda per la majoria de ciutadans espanyols. Després de l’etapa colonial, el 12 d’Octubre de 1969 es va declarar la independència de Guinea sobre Espanya i la història d’aquest país va canviar per complet i pràcticament tots els espanyols es van veure obligats a fugir del territori sinó volien veure perillar les seves vides. Ja no aconseguirien tornar mai més. Es va deixar enrere una dictadura espanyola per entrar en la dictadura de Francisco Macías. Tots aquests anys de turbulències i assassinats són analitzats en el documental amb múltiples imatges d’arxius, però, sobretot amb diferents testimonis de gent que realment va viure tot el què va passar. Són els veritables protagonistes de la pel·lícula.

Des de rellevants polítics franquistes com Manuel Fraga fins a opositors com Fernando Morán o Antonio Garcia Trevijano, passant missioners, empleats i diferents exiliats guineans, com l’escriptor Donato Ndongo o una lluitadora independentista. Tots ells són els encarregats de fer el muntatge d’aquesta històrica història, que serveix per destapar una de les etapes més fosques i a la vegada més oblidada tant de Guinea com d’Espanya.

Tot i que el documental es mostra crític amb el colonialisme espanyol (i no per espanyol sinó pel colonialisme-, les imatges es comencen a endurir amb l’arribada al poder del dictador Francisco Macías, que va començar a expulsar a tots els espanyols del país i va instaurar les seves pròpies normes basades en règim dictatorial, que ha fet que Guinea no s’hagi pogut desenvolupar políticament com alguns països de l’Àfrica (tot i que ven pocs).

Amb el pas del film, s’enllacen tots els testimonis que abans hem descrit, amb tintes de dramatismes i sobretot, els dels refugiats especialment colpidors. No així, el de Manuel Fraga, que demostra una fredor absoluta en parlar d’aquest tema, però, el que és realment sorprenent és la seva manera de parlar sobre la colonització amb la frase: “Era muy fácil cazar elefantes”. Aquestes paraules descriuen perfectament la situació que hi havia en aquell país i el paper que jugava la metròpoli sobre la colònia, veient Guinea com un país a explotar (evidentment), però també com un territori d’esbarjo per la gent de metròpoli.

Després va arribar la dictadura de Macias, típic dictador africà mafiós, sanguinari i genocida, i amb ell tot un seguit de lleis i mesures que no portaven en lloc. Van ser els pitjors anys d’un país que va quedar dividit i que va haver de recórrer a Camerún per exiliar als seus refugiats. Per sort (o per igual desgràcia), la dictadura de Macias va arribar al seu final, però, actualment és el seu nebot Teodoro Obiang, és qui porta tot el control, després de donar un cop d’estat i instaurar una “re-dictadura” igual de repressiva i sanguinària. Actualment, Guinea segueix tancada a l’exterior i pocs són els refugiats que han aconseguit entrar al país, per no dir quasi ningú.

Aquest és un dels problemes amb el què es va haver d’enfrontar l’equip tècnic dirigit per Xavier Montanyà. Haver filmar un documental sobre Guinea, sense tenir imatges in situ del territori. Per això, es va haver de recórrer a l’opció de Camerun per filmar els paisatges, que per sort són molt semblants i es va poder solucionar la papereta.

Per cert, si us pregunteu perquè us fem aquesta sinopsis / introducció històrica, és perquè creiem que nosaltres sense haver vist el documental no tindríem idea del que ha passat i passa a Guinea Equatorial i, per entendre alguns aspectes del documental en si, és necessari estar mínimament contextualitzats. Passem, per tant, a parlar del documental.

En l’aspecte tècnic, val a dir, que el film és impecable. A més, compta amb uns inserts que el fan diferent: les metàfores introductòries del jove guineà exiliat. Aquesta és una marca que el diferència dels documentals històrics –informatius i d’anàlisi- que estem habituats a veure per les televisions (públiques, en general). Aquests separadors, per tant, li donen un plus a un documental que, en el que fa al tractament de les fonts i els testimonis, explica la història d’una forma força convencional.

Malgrat que considerem que hi ha poques coses criticables, ja que el tractament de les fonts i els testimonis (de tots els sectors implicats), és força objectiu, val a dir que a partir d’un punt del film (el cop d’estat de Teodoro Obiang), la història s’accelera i s’explica en pocs minuts una sèrie de fets que cronòlogicament tenen una durada força llarga. Per tant, creiem que hi ha una part de la història (la més recent), per la qual s’hi passa de puntetes. Com que és un documental que parteix de l’època colonial fins avui i, per tant, no tracta tant sols la dictadura de Macias, creiem que falta informació de la dictadura d’Obiang.

Un altre aspecte que s’ha de remarcar és que en el film s’escuda en la falta d’informació oficial per deixar fronts oberts i, per tant, per deixar coses a l’aire i no mullar-se (fet comprensible si no es vol perdre rigorositat). El que considerem que és el problema, és que no es parla dels interessos econòmics que hi ha en el país (no demanem noms d’empreses), però hagués estat bé conèixer quins sectors de l’economia mantenen interessos a la excolònia (després de la independència, perquè els sectors implicats duran la colonització si que es diuen).

Deixant de banda aquest parell d’aspectes que volíem comentar, considerem que és un gran documental, amb informació exacta, rigorosa i plural, i que per tant, és digne de veure. Amb tot l’esmentat, creiem que el documental és mereix un 8/10.

D’altra banda, i val la pena comentar-ho, després del visionat de la pel·lícula es va encetar un intents i emocionant debat amb els assistents al D+D. Tot i que hi vam poder veure algun què altre nostàlgic (segurament considerà a Jimenez Losantos un bon periodista) que li va dir “polític” al director, en general va estar molt bé, perquè tot allò que comentàvem -la falta d’informació de l’actualitat- va poder ser comentat amb el director que, fins i tot, va deixar caure el nom d’alguna empresa petorliera espanyola [una pista: comença (re) i acaba (sol) amb dos notes musicals].

Gerard Arias | Joan Castell | Rubèn Miró | Guillem Roqué

Herois Primera temporada

Herois és una sèrie televisiva que es va estrenar el 2006 i actualment compta amb dues temporades i una tercera en preparació. Com la gran majoria de la nova i exitosa generació de sèries televisives –Los Soprano, Perdidos, House, Prision Break i un llarg etcètera- es tracta d’una producció nord-americana que, en aquest cas, està dirigida per Tim Kring.

La història ens explica les aventures i desventures d’un grup de persones corrents que un bon dia descobreixen que posseeixen un poder especial com pot ser la capacitat de volar, controlar l’espai-temps, travessar cossos sòlids o la invisibilitat. A partir d’aquesta descoberta cada un dels personatge ha de decidir que fer amb els seus poders; alguns decideixen usar aquestos poders per a fins personals, altres volen convertir-se en herois i d’altres, senzillament, intenten fer veure que segueixen sent els mateixos.

Aquest plantejament no us recorda al d’una reconeguda saga –i també nissaga- de còmics? Sense cap mena de dubte als X-men de Marvel. I és que, de fet, l’origen dels poders és exactament el mateix: una mutació genètica provocada pel darrer pas de l’evolució humana dota a uns individuls puntuals de poders sobrehumans. I l’enfoc humà de l’acceptació d’uns grans poders no desitjats tampoc us recorda res? Doncs a mi em recorden a El Protegido de M.Night Shyamalan. Així doncs ja veiem que el guió no destaca per un plantejament original.

Així doncs, la sèrie narra segueix diverses històries –unes 5 o 6- que succeeixen paral·lelament i que progressivament es van entrellaçant fins a convergir en els darrers episodis. És precisament d’aquest tipus de narració que se’n deriva un dels seus punts forts i, a la vegada, un dels punts febles de la sèrie. L’esperada confluència dels fils narratius fidelitzen l’espectador. Però, d’altra banda, també suposa un problema pel que fa al ritme ja que la tensió narrativa es veu interrompuda contínuament per deixar pas a una altra història. Aquesta interrupció deixa a l’espectador enganxat a l’espera de veure la conclusió de la història però també el mosqueja perquè és molt evident que els productors de la sèrie es dediquen a allargar –sovint innecessàriament i en detriment a la versemblança de la història- la història amb la única finalitat d’exprimir al màxim el producte i assegurar-se un bon share.

Si ens fixem en la feina dels actors veurem que fan una labor força irregular. D’una banda trobem a Hayden Panettiere, que interpreta a Claire Bennet l’animadora que es regenera, la jove actriu –encara que no tant com ens volen fer creure- fa un gran paper que només es pot captar en tot el seu esplendor si veiem la sèrie en versió original. D’altra banda hi ha Sendhil Ramamurthy en el paper de Mohinder Suresh el científic escèptic que estudia el fenòmen dels poders i que peca per una actuació forçada que molt sovint et descol·loca perquè no saps ben bé si és que el personatge no entén res del que l’envolta o és que l’actor no té el seu dia; en aquesta apartat també mereix un comentari la capacitat expressiva de Milo Ventimiglia, interpretant a Nathan Petrelli, la seva feina deixa molt que desitjar –malgrat ser un dels personatges més importants- ja que té la mateixa expressió quan cau des d’un desè pis i quan parla amb seva enamorada. Evidentment no es pot fer una crítica de Herois sense parlar del personatge de Hiro Nakamura –Masi Oka-, un oficinista japonès que controla l’espai i el temps i que, tot i ser un dels més arquetípics per les seves motivacions –senzillament vol ser un heroi com els dels còmics-, la seva personalitat afable i infantil el converteix en el personatge més estimat i carismàtic de la sèrie.

Pel que fa a la construcció dels personatges resulten força interessants ja que fugen de les postures maniquees de blanc i negre i tots ells es desplacen a través del gris més ambigu.

Com a bona sèrie de ciència ficció els efectes especials hi juguen un paper important. Aquests efectes estan dosificats amb molta intel·ligència ja que, en cap moment, s’usen per pal·liar inconsistències del guió sinó que senzillament l’adornen sense pretendre encobrir-lo. Els efectes especials són els justos i necessaris. I pel que fa a la seva qualitat, tractant-se d’una producció televisiva, són d’una qualitat més que notable.

Sense cap mena de dubte l’element més criticable de la sèrie és l’excessiva llargària de la temporada i a la seva incapacitat per saber mantenir la qualitat inicial s’hi suma un final precipitat i francament decebedor. La sèrie és com un globus que es van inflant i inflant i quan estan en el moment més gran i de màxima esplendor, enlloc d’esclatar amb un gran boom és desinfla a poc a poc amb un xiulet molest. Això si, fins que no es desinfla és un globus de primera.

En conclusió, Herois és una bona sèrie de televisió, és interessant i és capaç d’intrigar l’espectador i mantenir-lo enganxa’t durant una llarguíssima temporada de 21 episodis. Però tot i així estem davant d’un producte sobrevalorat. La culpa d’això són les legions de seguidors que es van enamorar de la sèrie durant els primers episodis –que realment són molt bons- i que, com l’amor és cec, s’han negat a veure que la qualitat ha decaigut dràsticament a mesura que avançava la història.

Tot i que dolgui la nota que és mereix és un 7 encara que a l’inici de temporada l’hagués puntuat gustosament amb un 8,5.

Bola de Drac: La millor sèrie de la història

Sense cap mena de dubte. Com es diu vulgarment, qui no ha vist Bola de Drac, no té infància. I són poques les persones que no l’han vist. És tot un fenomen de masses, que ha aconseguit captar l’atenció de milers de joves a l’hora de dinar o que es quedaven fins tard per veure com el monstre Boo es carregava la terra i ningú el podia derrotar.

Aquesta sèrie ha marcat tot un mite en la televisió i serà recorda per molt de temps. Encara avui, són moltes veus que demanen el seu retorn a la petita pantalla i més sabent que per aquest estiu hi ha programa la seva estrena en les sales de cinema. Però no serà ni molt menys com la sèrie. Per les imatges que s’han pogut veure i sobretot per la trama, promet decepcionar. I molt. Però ara no estem per parlar de la pel·lícula, sinó de la sèrie, que de decepcions, ben poques, només amb la saga GT, però, d’això en parlarem més tard.

Tot el jovent de Catalunya va créixer amb un nano menut i amb cua anomenat Son Gokuh. Ningú s’imaginava que a partir d’aquell moment, en la primera vegada que sentíem aquell nom, que ens acompanyaria molts anys al llarg de la nostra infància, i que per moltes vegades que veiéssim els capítols, no ens en cansaríem mai de sentir el soroll d’un superguerrer o de quedar-nos enlluernats amb un Kamehameha. Qui no ho ha intentat fer en una piscina amb les bombolles que sortien de les boques?

En escriure aquestes línies m’està entrant molta nostàlgia, però a la vegada alegria. Sabent que hem compartit tantes coses amb els altres nens d’arreu de Catalunya, perquè el Gokuh en català era l’autèntic, no aquella imitació que s’intentava fer o es fa en castellà. No és el mateix. Em deixava d’explicar la trama. És ben simple. Un nen petit de la terra, nascut al planeta Vegeta, on viuen els guerrers de l’espai, es queda sol després de la mort accidental del seu avi Son Gohan. A partir d’aquest moment comença la seva aventura amb les boles de drac juntament amb la Bulma, el Xamxa, L’ulong i el follet tortuga. La infinitat de personatges que van apareixent és brutal. Igual que tots els enemics. L’exèrcit de la cinta vermella, Satanas Cor Petit, Raditz, els guerrers de l’espai, Freezer, els androides, Cèl·lula, el Monstre Boo i finalment en Baby.

Tot han estat lluites, superació, noves tècniques, moments emocionants i a la vegada eterns, però sempre han estat marca de Bola de Drac, d’Akira Toriyama. Al pati de l’escola, tots els nanos volíem imitar aquestes lluites (sense pegar-nos de veritat) i no estava mal vist, no com ara, que qualsevol cosa ja és violència. Sabíem que era impossible transformar-nos en superguerrer o fer una bola Genki i per això no hi havia cap tipus de perill.

Cap altra sèrie de dibuixos animats ha tingut el poder, només es podrien equiparar als Simpsons, però és un altre estil, suficient per crear tot aquest mite que en Son Gokuh i els seus amics han creat. Va ser tot un referent per a la nostra infància, però també per a la nostra llengua. El català és l’idioma perfecte en aquesta saga i els diàlegs són brutals. Estan plens d’una riquesa lingüística excepcional, que fins i tot ara, mirant-la de nou, em quedo bocabadat de com podíem entendre segons quines paraules amb sis o set anys. El Català ha d’estar molt agraït a Bola de Drac, perquè gràcies a ella coneixem paraules que abans ni se’ns passaven pel cap.

A banda de baralles, paraules i efectes especials, Bola de Drac també s’ha caracteritzat pels valors personals que ha volgut reflectir. El companyerisme, la solidaritat i sobretot l’amistat tenen cabuda entre els més forts guerrers, que dins de tot tenen els seus propis sentiments i que tard o d’hora els acaben mostrant. La sèrie ens mostra un increïble esperit de superació i això era un bon exemple per a tota la canalla, que seguia assíduament aquesta sèrie.

Ara només queda esperar que es torni a fer alguna sèrie d’aquest calibre per a què tothom pugui gaudir novament.

Una altra “nui” de surrealisme, si us plau

Si algú m’hagués dit fa un parell d’anys que una persona dient “limón” o “internet” em faria riure, li diria que s’ha tornat boig. La veritat, però, és que m’hagués hagut de menjar les meues paraules. Si senyors, tots sabem que existeixen éssers que saben fer riure, però n’hi ha uns d’altres que són diferents, què son uns superdotats en això del humor. Com per exemple Joaquín Reyes.

Ho he de reconèixer, he sentit algú dient “limoooonn” i m’he afartat de riure. És surrealista riure d’una persona dient “limón”? Segurament que si. Però tot el que envolta Joaquin Reyes i la seva troupe a Muchachada Nui (abans la Hora Chanante) no deixa de moure’s en un ambient surrealista i gens comú.

Es per això que s’ha d’agrair a TVE que s’hagi adonat que Los Morancos o Cruz y Raya, no agraden a tothom i hagi apostat per gent que fa coses diferents i que es capaç de sorprendre en cada lletra de cada paraula del guió. Una televisió pública, a vegades, a d’aprendre a perdre diners en pro de la cultura (la veritat es que TVE és experta en això de arruïnar-se i no ser solvent), per molt que no faci ni una quarta part de l’audiència dels Morancos.

Parlem, doncs, de Muchachada Nui, que aquesta setmana tornarà per deixar-nos, uns quants cops més, perplexes davant la “caixa tonta”. El programa creat per Joaquín Reyes i protagonitzat per ell mateix, Ernesto Sevilla, Julián López, Raúl Cimas, Claudio Chiapella i Carlos Areces, és una aposta per un humor molt diferent. El surrealisme n’és la clau, però hi ha altres factors, com la falta de pressupost (sobretot quan feien la Hora Chanante), i l’aposta per una estètica tant simple com ridícula, que fan que aquest programa no deixi indiferent a ningú.

Com aconsegueixen fer-te riure? Doncs sorprenent-te. No és un humor tradicional com el dels monologuistes (malgrat que tots els actors ho han sigut). La base de la seva gràcia, repeteixo, és el surrealisme. És explicar-te històries que són ridícules. Això en mans d’altres pot resultar un producte penós, però en mans dels de Muchachada resulta un programa pretensiosament ridícul, que com admet el mateix Reyes, més que fer riure crea una perplexitat que, al menys a mi, em fa gràcia.

Aquesta aposta per deixar a la gent bocabadada també crea un efecte contrari. Hi ha gent que els troba ridículs i diuen que no fan humor, que fan tonteries sense més. Però la veritat és que, si tens un mínim bagatge de la cultura que representen o els portes seguint un temps, no hi més remei que pensar que son els “Reyes” del humor.

Això que va dir Jordi Costa sobre que fan posthumorisme? No ho crec. Aquesta gent no intenta ni reaccionar ni crear un humor superior al “humorisme de tota la vida”, senzillament és un humor diferent i complementari (els monòlegs d’Eva Hache també fan gràcia). A més, tant Reyes, com Cimas, com Sevilla, com López …, van començar i, continuen, fent l’humor del monòleg.

Els referents d’aquest grupet d’amics que fa humor són, sense cap mena de dubte, els Monty Python, que ja fa un grapat d’anys feien un humor tant irreverent i surrealista com el que ara fan els de Muchachada Nui. També hi podem apreciar influències del gran Miguel Gila, que tenia una visió (heretada per Joaquín Reyes) desenfadada de coses míseres com la guerra. Els de Muchachada també han “mamat” de la irreverència dels Martes y 13.

Per tot això, Muchachada Nui és un programa innovador (des que va començar a Paramount Comedy) però que no perd de vista uns referents que els fan ser com son i que donen sentit al seu treball. Així que, animeu-vos i si encara no heu rigut amb Enjuto Mojamuto, Marcial, el Bonito del To, les grans Celebrities (que parlen totes manxec de poble), proveu de fer-ho aquest dimecres, que ja tornen a ser aquí!

Després de tot el que he dit, no tinc més remei que dir que Muchachada Nui es mereix un 9,5 (no poso un 10 perquè tot es pot millorar).

Lliga’t les botes, i surt a jugar!

Si una cosa està clara a aquestes altures, és que la societat en què vivim està totalment lligada a les noves tecnologies. Ja sigui de forma professional (ordinadors, PDA, móbils), com per temes d’entreteniment o d’oci (homecinema, playstation, PSP, ordinador), la major part del nostre temps el passem davant o en companyia d’una màquina.

El producte del què us parlo pot no ser conegut per tothom, però té una gran fama dins el món dels videojocs. Es tracta d’un dels millors simuladors de futbol que existeix el Pro Evolution Soccer. Aquesta saga de videojocs va ser creada per l’empresa japonesa KONAMI, com no, líders en el mercat tecnològic. Més concretament parlaré del PRO 2008, que és la setena edició d’aquest videojoc de futbol.

 

El PRO, que és com se’l coneix més “familiarment”, no deix de formar part del grup de les tecnologies d’oci de què parlavem al principi. El joc en sí, si algu es para a analitzar-ho fredament, no té massa complicació ja que recrea un partit de futbol amb els seus onze jugadors per cada equip. Si l’equiparem amb altres sages de jocs com poden ser d’acció, aventures o misteri, el seu desenvolupament no és massa elaborat. Però la seva màgia es troba dins els milions de detalls que incorpora aquest joc.

Sense anar més lluny cal destacar per sobre de tot els aspectes gràfics. En aquesta última versió de joc, combinada amb la tecnologia blue-ray que incorpora la Play Station 3, realment sembla que et trobis en un partit de futbol de veritat. A més, en l’aspecte gràfic no descuiden ni un sol detall: des del pentinat del Ronaldinho fins l’últim detall de la samarreta o les botes dels jugadors.

La recreació dels estadis també és d’admiració i l’ambientació que crean és espectacular. En la presentació dels partits, els jugadors surten del túnel de vestuaris, es col·loquen per la foto d’equip, i fins i tot se saluden i animen entre ells.

 

Un altre aspecte important que també s’ha de tenir en aquest tipus de joc, és la jugabilitat. Amb això em refereixo a si el joc, recrea l’essència del futbol al mil·límetre, o es poden detectar detalls que fan comprovar que et trobes davant un videojoc. En el PRO 2008, és impressionant els avenços que l’equip de KONAMI ha afegit al videojoc. Un clar exemple és la possibilitat de recrear una caiguda sense que el teu jugador hagi rebut una falta. En la vida real, aquest tipus de situacions porten a assenyalar penals, si l’arbitre es creu la caiguda; o a treure una targeta groga, si l’arbitre veu que se l’intenta enganyar al forçar una falta. Doncs en el joc passa el mateix, però la picardia dels jugadors en el videojoc dependrà de l’agilitat que tingui la persona en esperar el moment precís deixar-se caure com si hagués rebut una falta i que l’arbitre detencti que se l’intenta enganyar. Si no, automàticament l’arbitre et treu targeta groga.

Seguim parlant en termes de jugabilitat, hem de destacar que s’han incorporat un gran nombre de jugades, de regatejos i de possibilitats de joc. Potser en aquest aspecte el videojoc de vegades sobrepassa la realitat, com per exemple en el polèmica del cas Ronaldinho. Últimament el seu rendiment és més que questionable. Ja li agradaria al jugador real, fer la meitat de jugades i accions que el seu mateix personatge és capaç de realitzar en el videojoc…

 

Si seguim analitzant, la jugabilitat que té el PRO, toca parlar de les possibilitats de joc. En una secció del menú principal hi trobem la Liga Máster, que és una opció del joc que et transporta al capdavant de l’equip que escullis com el seu entrenador. Aquest apartat del videojoc et permet gestionar, per exemple, el F.C.Barcelona i tota la seva plantilla, els seus ingressos, el mercat de jugadors, la projecció de joves estrelles com Messi o Bojan Krkic, i a més jugar tots els partits de lliga. Amb aquesta opció del joc, l’usuari pot crear o modificar el seu equip perfecte realitzant fitxatges o venen jugadors que estiguin en plantilla. Això si, la reputació en el mercat de fitxatges dependrà dels resultats que faci l’equip. Si l’equip guanya, serà més fàcil fitxar jugadors estrella com Cristiano Ronaldo, Henry, Eto’o, entre d’altres.

Una altra opció de joc és el Tour Mundial. Aquí, els usuaris podran escollir el seu equip preferit (igual que en la Liga Máster), però en aquest cas en comptes de jugar una lliga, s’han de passar missions. Això vol dir que la màquina et posa una sèrie de reptes i requisits per passar cada nivell. Per exemple, guanyar de més de dos gols, marcar un hattrick amb un jugador, evitar que et marquin un gol, etc.

 

Però deixant de banda tots aquests aspectes tècnics, el que fa que el PRO 2008, i tota la saga del Pro Evolution Soccer, sigui més que un joc és el futbol en sí. El que anomenen l’esport rei, que gràcies a un simple videojoc dóna la possibilitat de controlar el teu equip i de traslladar-te en un partit de futbol quasi real. El millor per disfrutar d’aquest joc, i tothom que hi hagi jugat estarà d’acord, és jugar en companyia, contra un amic, o a través de l’opció on-line del videojoc. Molta gent pensa: com és possible passar-se tantes hores jugant a un simple joc de futbol, on “només” has de ficar la pilota dins la porteria?

La meva resposta: qüestió de gustos i de l’habilitat d’un mateix en el joc. Però sobretot, abans d’opinar sobre una cosa, s’ha d’haver provat. Segur que després de jugar-hi, la opinió serà molt diferent.

 

Personalment, un dels millors jocs que s’han fet mai.